Xerrada inaugural curs 2015 - 16: Sol Picó
El dia 7 de setembre de 2015 la coreògrafa i ballarina Sol Picó va visitar el nostre Institut per impartir la ja tradicional xerrada d'inauguració del curs que aquest cop portava com a títol "Perseguint un somni".
Sol Picó recorda molt bé que amb sis anys anava per casa seva saltant i ballant. A partir d’aquest fet la seva mare va decidir portar-la a una acadèmia de dansa. Només amb sis anys, després d’escoltar els primers acords, després de fer els primera moviments ja va saber el que volia: ballar. Aquest era el seu somni, el que la feia aixecar-se cada dia amb il·lusió. A l’acadèmia d’Alcoi només feia ball clàssic i després anava a examinar-se a València.
Va acabar el ball clàssic i va trobar que era un tipus de ball molt acotat. Llavors va conèixer la ballarina Isadora Duncan. Va decidir que volia ballar com ella, amb un tipus de ball que va ser revolucionari al seu temps.
Va entrar al Ball contemporani perquè era un tipus de ball no tan encotillat. Podia ballar no tan sols amb els peus, sinó també utilitzant tot el cos. D’aquesta manera s’anava acostant a Barcelona. Tenia 17 anys.
A Barcelona Sol Picó va entrar a l’Institut del teatre. Hi va ser molt feliç. No va entrar a la promoció on es va presentar. Es va quedar sorpresa i decebuda. Va ser el primer entrebanc. Què feia? Potser tornar a Alcoi, muntar una acadèmia... El seu pare va decidir donar-li una segona oportunitat. Si aconseguia entrar a algun lloc, l’ajudaria. Va tenir una gran sort i va entrar a l’Espai de ball i dansa, situat al Carrer de Gràcia. Li van concedir una beca i allí va adquirir una formació potent durant dos anys.
Després se’n va anar a París, una ciutat on el ball era molt apreciat. Va anar fent audicions competint amb moltes altres persones. Els que prenien les decisions sobre les ballarines eren els coreògrafs. I un d’ells que la va rebutjar, al cap de quinze anys es van trobar al Teatre Nacional de Madrid i, quan ell li va manifestar que feia un treball molt interessant, ella li va recordar que en els seus inicis, ell no la va agafar.
Sol Picó sabia que la seva formació era bona i tanmateix no se’n sortia. De totes maneres va insistir amb paciència i constància sense cedir a la desesperació, seguint el seu somni. Va ser una època dura de moltes privacions i molta precarietat. Va ser també una època de formació vital important el que li va proporcionar l’haver de superar tots aquests entrebancs. Cada dia era un enfonsar-te i un tornar-te aixecar. Aquest procés li va ensenyar a valorar tot el que va anar aconseguint.
Al final la van agafar per substituir una ballarina. En aquest moment ella només interpretava. Hi havia un director que dirigia i ella era una ballarina que feia els passos que li demanaven. Tot seguit la va trucar de Madrid Francesc Bravo, un exprofessor seu de La Fàbrica, espai de dansa. Volia muntar una companyia i comptava amb ella.
Acabada aquesta feina, se’n va tornar cap a Barcelona on descobreix una companyia que es deia Los Rinos dirigida per Marcel·lí Antúnez que muntaven un espectacle anomenat Rinolàxia. Marcel·lí Antúnez també treballava paral·lelament a la companyia La Fura dels Baus. Buscaven una ballarina i allí va donar el pas de ballarina a coreògrafa. Va ser una experiència brutal, començant pel càsting. L’espectacle comptava amb cent ballarines. Era un espectacle amb ball, dansa, paraula i poesia. Era la seva introducció a la creació d’un guió amb tota aquesta varietat d’elements escenogràfics, a la creació d’una dramatúrgia. Després d’aquesta obra, va crear el seu primer espectacle al 1994 Peve, espectacular dance poemato. I tot seguit va crear la seva pròpia companyia, es va convertir en empresària sense ser-ho, sense conèixer res de res. Tenia 24 anys. Va ser quan va arribar la seva primera actuació al Teatre Grec i també la seva primera actuació a l’estranger, a Colòmbia, una aventura de la qual ens va explicar una divertida anècdota. Aquest va ser l’inici de la seva trajectòria ja cap amunt.
Sol Picó va crear un altre espectacle on ja va mostrar una de les seves principals inquietuds, treure la dansa fora de l’escenari. Sempre li ha agradat el carrer. Potser és una influència de les festes de Moros i cristians que es feien a la seva terra. Va començar fent petites intervencions als carrers. En aquesta època també anava fent petites obres com Spitbrides.
Un altre tret característic de les seves obres és la fusió de la dansa amb altres disciplines, inquietud que li venia del seu treballa a la companyia Rinos. Per això en els seus espectacles hi ha músics que actuen en directe creant sinèrgies amb els ballarins, ballant amb ells, recitant textos... En aquest moment va crear l’obra Razona la vaca que va coincidir amb l’època de la crisi de les vaques boges.
L’espectacle va ser un punt d’inflexió important, perquè en ell va començar a profunditzar en el seu tipus de coreografia “rara” que la crítica no sabia definir. Per això les crítiques van ser-li molt negatives tant pel que feia a l’espectacle en sí (passat de rosca) com a la seva pròpia persona qüestionant la seva pròpia vàlua com a ballarina. Curiosament les crítiques a l’estranger van ser molt bones, sobretot a Berlín. Una qüestió molt senzilla, aquí l’espectacle era titllat de poc interessant i a fora era qualificat com innovador.
