Presentació del llibre Caballitos de sal, d'Anabel Sáiz
El dia 20 de desembre de 2013, va tenir lloc a la Sala d'actes de l'Institut la presentació del Llibre de l'Anabel Sáiz Caballitos de sal. La presentació la va fer la Carme Masip
Com espectadors l'acte va comptar amb la presència de familiars de l'Anabel, companys i companyes de l'Institut, amics i amigues i molts alumnes seus, fins i tot alumnes que no ho eren, però que sentien curiositat per l'acte.
Al llarg de l'acte hi va haver l'actuació d'algunes alumnes: l'Helena Coronado i la Carla Fernández tocant el violí, la Marvin Arias ballant, la Jessica Moret, la Dunia Arellano i la Xènia Soler llegint alguns dels poemes del llibre.
La Carme Masip va començar la seva presentació parlant de l'amistat que la unia a l'Anabel, amistat que datava de ja feia molts anys. També va comentar el format del llibre tan poc habitual i que era un dels al·licients del llibre.
Després va parlar l'Anabel. Reproduïm aquí les seves paraules:
La paraula nana o cançó de bressol ens parla de la poesia més pura, la tradicional i anònima. Les cançons de bressol són les cançonetes que les mares, àvies, ties, germanes... canten, de vegades de generació en generació, als seus fills, néts, nebots..., amb l'afany de fer dormir, de provocar una transició dolça de la vigília al somni. En totes les parts del món existeixen aquestes cançons que, d'alguna manera, es relacionen perquè comparteixen un mateix sentiment, un mateix objectiu. Citaré García Lorca que va ser un dels primers a fixar-se en la grandesa d'aquestes humils composicions: "Per provocar el somni del nen intervenen diversos factors importants si comptem, naturalment, amb el beneplàcit de les fades. Les fades són les que porten les anemones i les temperatures. La mare i la cançó posen la resta."
Cavallets de sal recull una sèrie de poemes als quals jo dic “nanas” o cançons de bressol, encara que potser no ho siguin en el sentit estricte del terme. Són petits poemes en què he tractat de condensar un sentiment i una emoció que no sabia molt bé com canalitzar i que va sorgir en forma de poema infantil. La primera cançó de bressol que vaig escriure la vaig dedicar a un dels meus nebots, el menor, a l’Hèctor, és la "Cançó de bressol per a Héctor". Aquest poema al·ludeix al mar i a aquest especial magnetisme que ens produeix la seva contemplació. Potser perquè sóc persona de costa he escollit com a personatges dels meus poemes els habitants del mar, sublimats, això sí, amb una mena d'halo nostàlgic. Així, el nen mariner que es vol fer a la mar o la nena que se’n va a navegar són símbols dels somnis que, sovint, xoquen contra la realitat. Tots dos, nen i nena, tenen anhels de llibertat que no sempre es materialitzen. El mar o la mar, més aviat, encarna aquest món màgic, sense final, inabastable, on tot és possible. Aquesta és la càrrega emocional que té el mar en els poemes. El color blau, els vaixells, les gorra marinera, les estrelles, les sirenes..., són motius recurrents en aquest poesia i, si ho penso bé, suposen l'altra cara de la vida, la cara feliç, no encotillada, pura i primitiva, allò que jo voldria llegar als nens que m'envolten.
“A mí dadme caballitos de sal,
Una estrellita rosa
Y pedacitos de coral.
A mí dadme
El azul de las olas
De todo el ancho mar
Que me pueda acariciar”
Mai he estat especialment mainadera, la veritat. Em sento més a gust envoltat d'adolescents, però, quan veig un nadó, hi ha quelcom que m'uneix al món, que em calma, que em porta a aquest ideal en què tot és possible. Per això em vaig posar a escriure cançons de bressol, perquè volia, d'alguna manera, ser la fada de la qual parlava García Lorca i mostrar als nens que, malgrat tot, val la pena ser aquí, haver arribat, sentir-se viu. El riure, l'alegria, les melodies, la suavitat dels gestos..., són detalls que acompanyen el nen en el seu dia a dia i que he volgut plasmar en les cançons de bressol, així com els obstacles que hauran de superar perquè el somni no sempre és fàcil i de vegades no arriba (les estrelles ho impedeixen, l'heura...).
Cavallets de sal és un poemari que no ha sorgit d'un dia per l'altre, que s'ha anat gestant, a poc a poc, que és fruit de la meva pròpia evolució personal i reflecteix alguns dels meus anhels i, per descomptat, tanca l'afecte que, de vegades, un no sap com oferir i que jo he brindat en forma de paraules.
Deia que l’Hèctor va ser el primer, però a ell li van seguir l’Elba, la meva neboda a la qual vaig dedicar tantes cançons de bressol..., i la Joana, la filla de la Carme Masip, aquí al meu costat, que va ser la seva primera filla..., i més nens i més nenes..., i tot un seguit de balbucejos, de mirades, de trobades i de coneixements fins arribar a la Teresa, la meva pròpia filla. Quan ella va néixer, jo ja portava un bagatge de tendreses i afectes a la meva esquena, ja sabia de l'olor de la pell d'un nadó, de la força dels seus dits o de la seva mirada, però el que no sabia, i ella es va encarregar de ensenyar-m'ho, és que podia superar les meves pròpies limitacions i les meves pròpies pors per curar els seus. És curiós el prodigi de la maternitat .
Resumint, Cavallets de sal és un llibre molt proper a la poesia tradicional, que reivindica el gènere de la cançó de bressol i els seus orígens humils. On hi hagi una dona que es vessi, tota amor i tendresa, per guiar el somni d'un nen, hi haurà una cançó de bressol. La lluna, les estrelles, les cuques de llum, els personatges dels contes, les fruites més saboroses, el conillet rosa..., tots ells només tenen un objectiu:
“Traedle alegría,
Quitadle las penas,
Pero no la despertéis
Que la niña duerme”.
El llibre és un àlbum il·lustrat que potser serveixi per amanyagar els nens, però sobretot per ensenyar-los a contemplar perquè, sens dubte, les il·lustracions de la Yolanda Mosquera són esplèndides i, malgrat que no hem coincidit encara, ha sabut penetrar en l’ànima dels poemes i els ha recreat doblement perquè ha realçat, amb els seus motius, aquells elements que, d'altra manera, haguessin passat desapercebuts. És un treball ple de sensibilitat i màgia el que ha fet Yolanda, a la qual també se la pot qualificar de fada.”
Després del seu discurs va venir el moment dels agraïments a tots els qui d’alguna manera o altra l’han ajudat, al públic assistent i a la seva filla "Teresa que, potser sense ser-ne molt conscient, ha provocat que finalment es publiqui, bellament, el llibre.
Espero, en fi, que el llibre, si el llegiu, us apropi també a aquesta altra dimensió en què tot és possible, la dels somnis i que acabeu adormits en el vostre veler".
