Lliurament de beques i xerrada Màrius Serra 2009 - 10

Lliurament de beques i xerrada Màrius Serra 2009 - 10

El dia 13 de novembre, a les 11h del matí, s'han lliurat a la Sala Turull de l'Escola de Música de Salou les beques premi que l'ajuntament atorga als millors estudiants de 2n de BAT i Cicles que estan empadronats a Salou. Un premi per als alumnes amb matrícula: Guillem Rufián, Laura Nebot, Alejandro Aivar i Jaume Grabulosa i una beca per a un estudiant de cada modalitat de batxillerat i cicles: Francisco José Gómez, David Coronado, María Garrido, Natalia Fernández i Javier Muñoz. També la URV premia amb un ordinador portàtil l'estudiant que ha tret la millor nota a les PAU. En aquesta ocasió ha estat l'alumne Guillem Rufian.

Presidien l'acte l'alcalde de Salou, Pere Granados, el regidor d'Ensenyament, David Ninyà, la representant de la URV, Xaro Ferrer, i la secretària de l'IES Jaume I, M. Cruz Naval. Després del lliurament del premi va tenir lloc la xerrada del Màrius Serra titulada “Què podem aprendre de la diferència?”
El Màrius ha començant descrivint com a decisiu el moment que estan vivint en aquest moments els estudiants presents a l'acte, és el moment d'encetar nous camins, de prendre decisions no equivocades i en un moment de màxima potència intel·lectual. Són unes circumstàncies que no es repetiran mai més. I dins d'aquest entorn amb tot un públic que intel·lectualment pot mirar endavant i progressar, el Màrius ens ha començat a parlar de la diferència de la discapacitat, del qui no es pot formar per ser discapacitat.
El que vaig concloure de la seva xerrada feta amb to d'humor i amb una expressió més aviat trepidant és que la diferència pot enriquir, depèn de la mirada amb què s'afronta i que aquesta diferència no està només en els altres, sinó que també està en nosaltres i n'hem de ser conscients, no deixar que la nostra diferència, la nostra limitació ens creï traves, ens angoixi, sinó que hem de fer-la nostra, mirar-nos-la amb uns altres ulls, valorant el que tenim i celebrant la gran festa que és la vida, apreciant les petites coses a què no es dóna valor, senzillament perquè ja les tenim.
En el rerefons de la seva xerrada hi havia la presència del seu fill mort fa poc (24/07/2009), el seu fill greument malalt, del qual només li sabien dir el que no faria mai, mai no caminaria, mai no parlaria, mai, mai..., perquè sofria paràlisi cerebral. De sobte, un dia va canviar la seva mirada i va començar a valorar el que sí feia el seu fill i tot va ser diferent. Amb les seves paraules “He viscut nou anys amb un nen que no progressava adequadament, del qual el que et deien era el que mai no seria capaç de fer: ni parlar, ni caminar... De sobte, canvies el xip i comences a apreciar tot allò de què sí era capaç de fer.”
Aleshores el Màrius ens va explicar un conte perquè els seus oients n'extreguin una idea, una ensenyança. Com qualsevol història aquest conte té plantejament, nus i desenllaç.
Plantejament. “Jo he estat sempre un ésser profundament còmode, un “comodón”, Per tant, per a dormir si podia fer-ho en un llit superample, doncs millor que en un d'estret. Aquest va ser el primer canvi que es va produir a la meva vida amb el naixement del meu fill. Mentre el meu fill estava a l'hospital, jo havia de passar-me moltes nits a una cadira i en una cadira no podia dormir. I això ja des de la cinquena setmana de vida del Llullu.”
Nus. Un cop en un viatge transatlàntic en avió amb destí a Guadalajara (Mèxic) anava assegut al costat d'un home gran i gros que es va adormir de seguida en la seva butaca turista; en canvi, jo no vaig poder aclucar l'ull. Quan anava al lavabo (al de davant, és clar), podia guaitar com els viatgers de primera classe estaven asseguts en amplis i còmodes seients on podien dormir ben bé tota la nit.
Desenllaç. Quan li tocava anar a la Vall Hebrón per estar al costat del seu fill, el Màrius ja avisava als seus companys d'habitació (els familiars de cinc o sis nens més) que llegiria, tindria el llum obert i que potser faria soroll perquè ell, en una cadira, no podia dormir. Un dia va tenir una il·luminació i es va posar a buscar per internet com eren les butaques de primera classe d'un avió de la companyia British Airways, quines mides tenia. Va fer el mateix amb la butaca de l'hospital i va descobrir amb gran sorpresa per part seva que les dues butaques tenien idèntiques mesures. Des d'aquell moment va canviar la manera com se la mirava. Ara quan anava a passar nits a l'hospital avisava els seus companys d'habitació que seria un mal company perquè RONCAVA i roncava profundament. Certament les connotacions al voltant de les dues butaques són diferents; al voltant de la butaca de primera classe hi sol haver percepcions positives i al voltant d'una butaca d'hospital, no. Per això en canviar la seva mirada, ja va poder dormir-hi i roncar.
El Màrius ens va parlar també d'altres temes, ens va deixar altres missatges i el que podem afirmar és que al final de la xerrada aquest gran desconegut per als alumnes es va convertir en una persona propera, que els va donar un missatge d'esperança des d'una vivència dolorosa com va ser la mort del seu fill, que els encoratjava a tirar endavant amb la seva vida, a formar-se i sobretot a buscar la seva pròpia mirada, la seva pròpia identitat, la que reflecteix les nostres emocions, la nostra individualitat, la persona que volem ser.
Certament ens hem de formar perquè aquesta formació ens permetrà treballar en allò que ens agrada. És un component de la futura felicitat, però també s'ha de ser feliç amb la personalitat amb què t'estàs formant.
I no tan sols hem de tenir una formació i una mirada pròpia, sinó que també hem de saber donar forma i expressió als nostres pensaments. I en això ens pot ajudar la lectura. Hem de poder parlar del que sentim. Quan li van dir que el seu fill mai no caminaria, ho va haver de verbalitzar. I en aquell moment, mentre ho verbalitzava i després de verbalitzar-ho, va minvar el fibló del seu dolor... o por. Si som capaços de dominar i donar matisos als sentiments a través del llenguatge, la personalitat s'enriqueix perquè disposem de més colors a la paleta i podem generar encara molta més diversitat de colors. Per aquest camí ell va poder veure caminar el seu fill, va vèncer aquesta diferència gràcies a la màgia de la imatge, de la literatura, de l'art. Nosaltres també el podem veure córrer en el llibre Quiet, en el pas ràpid de les pàgines amb què es genera la ficció de la seva cursa.
Per acabar la xerrada ens va llegir un conte del seu llibre “Ràbia” que tots vam escoltar amb la rialla a la cara, però també esperant el final... Aquí en reproduïm un fragment:
«Cada matí la meva ràbia augmenta. Hi ha dies que ratllaria els cotxes del damunt de la voravia sense contemplacions. D'altres els trencaria el retrovisor, els punxaria les rodes o totes dues coses alhora. Un dia, fart d'una furgoneta enorme que durant tres matins seguits no només m'ha obstaculitzat el pas amb la cadira sinó que no deixa passar ni els vianants bípedes, decideixo escriure un foli de queixa per deixar-lo al parabrisa davanter, falcat per un neteja. Hi escric coses terribles sobre l'accessibilitat de les cadires de rodes, però quan arribo a la cruïlla la furgo ja ha marxat i és el meu autobús blau que s'espera, amb la subsegüent cua de sorollosos addictes a la botzina.
El següent pas és de manual, però trigo setmanes a adonar-me'n. Atesa la flagrant injustícia que pateixo cada matí, decideixo institucionalitzar la meva reacció. No he estat mai partidari de la lluita armada, de manera que opto per la subversió no violenta. Se m'acut que, en comptes de redactar al·legats informatius inútils destinats als parabrises, editaré unes cintes adhesives que cobreixin tota l'amplada del seient del conductor. Hi posaré "deixeu pas a les cadires de rodes" o algun eslògan similar (...). Mentre ho dissenyo i demano preu en una impremta penso que sóc un as del sabotatge. Compto els dies que falten perquè tota aquesta colla de cabrons rebi el que es mereix.
(...) Un matí que espero l'autobús tranquil·lament a la cantonada arriba un Renault Laguna blau i el paio té la barra de demanar-me que m'aparti del tros de voravia que ocupem perquè ell pugui aparcar-hi dalt. Li faig que no amb el braç i no ho entén. (...) Li dic que allò és una voravia i que no és lloc per al seu cotxe. (...) Els del darrere comencen a impacientar-se. Sonen els primers clàxons. (...) Abans de pujar al seu Laguna em clava una mirada assassina. D'odi.
En aquella mirada criminal m'hi reconec. en aquells moments no només li hauria clavat un dels meus adhesius antivisió al parabrisa, també l'hauria colpejat amb un bat de beisbol, l'hauria tirat a terra amb un parell de patacades, l'hauria esbudellat, esquarterat, esmicolat, embolicat amb paper de film transparent i congelat en dauets irregulars per fer brou per a l'hivern o per cruspir-me'l d'aperitiu amb oli, sal i vinagre.
Tot això que verbalitzo amb el màxim de detalls i molt més encara és el que hauria verbalitzat per assegurar-me de no fer-ho (...). Tota la ràbia que em provocaven es multiplicava d'una manera malsana pel meu dolor, per la ràbia incommensurable que em feia, i que em fa, que el Llullu no pugui mai sentir el plaer d'odiar rotundament algú perquè et barra el pas, perquè és un imbècil o un cabró, o les dues coses alhora. I aquesta ràbia, que és meva i serà sempre meva, em pot fer tornar un guerriller de la meva causa, capaç de cometre les mateixes arbitrarietats que denuncio, o encara de pitjors.
La saviesa és flexibilitat, no militància. L'endemà de la bronca tremenda amb l'home del Laguna descobreixo que només he de travessar el carrer per trobar una zona millor per esperar el bus (...). El món continua ple de cabrons, però no penso muntar cap puta organització per combatre'ls».